Quadern de bitàcola

13. El programa PASE i Pla d´Acollida

     És una mesura de suport temporal (d´entre tres i sis mesos) per l’acollida i integració de l’alumnat estranger al sistema educatiu a la Comunitat Valenciana, amb la finalitat de facilitar-li la superació dels problemes inicials que dificulte la seua ràpida integració escolar en el centre.

1. El seu objectiu: Proporcionar a l'alumnat la introducció a la llengua cooficial, facilitant el període d'integració escolar, compensant les necessitats d'aprenentatge en les àrees o matèries del currículum.
2. Criteris: s'ajustarà als diferents perfils de l'alumnat i la seua serà com a màxim de quatre hores diàries.

Pla d'Acollida

Un pla d’acollida és el conjunt de les actuacions que un centre educatiu posa en marxa per tal de facilitar l’adaptació de l’alumnat que s’incorpora de nou al centre.

Aquestes orientacions fan referència a l’acollida de l’alumnat nouvingut, tant al que entra per primera vegada al centre als 3 anys, com el que prové d’altres països, tant pel que s’incorpora a setembre, com el que s’incorpora al llarg del curs, i que ha de portar a terme un procés d’adaptació escolar i d’aprenentatge de la llengua. La concreció de les activitats del pla d’acollida es plantegen en funció del context i de la realitat del centre, de les característiques professionals i de l’alumnat, individualment i grupalment, així com de les famílies.

Els objectius són prioritàriament:

• Assumir com a centre els canvis que comporta la interacció cultural amb alumnes procedents d’altres països.
• Aconseguir que l’alumne nou comprenga el funcionament del centre, i s’hi adapte juntament amb els companys i professors.

12.Plurilingüisme 

    Es un terme de la sociolingüística per referir-se a un individu que pot usar dos o més idiomes, una comunitat de parlants en què s'usen dues o més llengües, o la comunicació entre parlants de diferents idiomes. Per a fer referència a l'existència de dues (bilingüisme) o més llengües en contacte.

    El cervell dels humans està adaptat al plurilingüisme i gran part de les societats que s'han desenvolupat al llarg de la història han funcionat amb la coexistència de diversos codis lingüístics com per exemple l'antic Egipte o el cas de les llengües clàssiques i les vernaculars en l'Europa del Renaixement.

     En cas de l'ús per part d'una població de tres o més llengües els esquemes habituals de la sociolingüística (diglòssia, substitució lingüística) han de ser adaptats a la nova situació que ja no és la del bilingüisme.

     D'una banda es pot diferenciar entre la capacitat de cada individu de ser competent en diversos idiomes, és a dir ser un poliglot, i de l'altra pel coneixement i ús comunicatiu per part d'una societat de diversos idiomes. En són un exemple les comunitats situades en una frontera internacional com el cas de la Vall d'Aran (Aranés, català castellà i francès) o la dels estats que pertanyien a l'Imperi austrohongarés on gran part de la població coneix la llengua pròpia, l'alemany, el rus i recentment l'anglès.

     Al món hi ha més parlants multilingües que parlants d'una única llengua. Una persona plurilingüe és qualsevol que puga comunicar-se en més d'un idioma, sigaactivament (escrivint o parlant-lo) o passiva (escoltant o llegint-lo). De manera més específica, hom usa els termes bilingüe i trilingüe per descriure situacions en què es tracta de dos o tres idiomes, respectivament.

     Es pot definir estrictament el multilingüisme com l'habilitat d'utilitzar amb fluïdesa quasi nativa dos o més idiomes. Com menys estricta és la definició, menor és el nivell requerit per ser considerat multilingüe. Els parlants multilingües han adquirit i mantingut almenys una llengua durant la infància, l'anomenada llengua mare (L1). Les llengües mares s'adquireixen sense necessitat d'una educació formal, per mitjà de mecanismes molt discutits. Els nens que adquireixen dues llengües mares des del naixement reben el nom de bilingües simultanis. Fins i tot en aquestes persones hi sol haver una llengua predominant. Aquest tipus de bilingüisme passa sovint quan un nen és educat per pares bilingües en un ambient predominantment unilingüe.

11. Programa

 d'Incorporació Progressiva (PIP)

     El PIP és el programa que s'aplica en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el Programa d'Ensenyament en Valencià o el Programa d'Immersió lingüística.

     La llengua base és el castellà i en l'escola s'intrueix el valencià a nivell oral en l'etapa infantil per a arribar a els objectius del currículum per a les dues llengües oficials.

En el seu disseny inclourà, a partir de l'etapa primaria, s'introdueix l'assignatura de Valencià i l´assignatura de Coneixement del Medi Natural, social i cultural des de 3r de primària.

   Els centres amb predomini lingüístic castellà podran incorporar-se a un programa d'educació bilingüe prèviament amb la voluntat manifestada pels pares o tutors. En l'ESO es garantirà la continuïtat de l'aplicat en l'Educació Primaria.

      Aquest programa comporta l'ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques d'acord amb DPP (Disseny Particular del Programa d'Educació). Aquest programa tractarà de garantir l'ús del valencià com a llengua d'aprenentatge en dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

10. Xavier Lluch i el seu punt de vista amb l´educació intertecultural

     Mestre. Escola Universitària de Formació del Professorat, València. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació (secció Pedagogia); Universitat de València. Màster en Psico-ètica per a l’educació sòcio-moral, Universitat de València.

El seu treball professional s'ha desenvolupat fonamentalment en relació al tractament educatiu de la diversitat cultural.

     És membre de l'Associació d'Ensenyants amb Gitanos i del Moviment de Renovació Pedagògica-Escola d’Estiu del PV.

Els seus treballs i publicacions s'ha centrat en dos àmbits:

1.  Textos per a la formació del professorat en el tema d'educació intercultural
2.   Materials curriculars i experiències didàctiques per al tractament de la diversitat            cultural en l'aula.

                          L´educació intercultural

     Vivim en un món plural i per aixó tenim que fer-lo “educatiu”. Una educació intercultural es “natural”, és una característica intrínseca de la comunitat. Tota comunitat té un cert grau d´heterogeneïtat cultural interna, d´intracultura. No hi ha una societat receptora ni ho són els grups culturals que hi arriben.

     Asumir amb naturalitat la diversitat sòcio-cultural és un objectiu central de l´educació intercultural, deben aceptar la suma d´individus i la seua diversitat. L´accetació simbólica i afectiva dels diferents elements que componen el grup s´afavoreix per una concepció de la comunitat intrínsecament plural.

Tipus de llengües

• Llengua oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a pròpia, utilitzada entre el govern i el poble o entre aquell país i altres.
• Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres.
• Llengua pròpia: és un terme jurídic, és un sinònim de llengua històrica, vernacla o tradicional d´un territori.
• Llengua primera: llengua familiar, llengua materna, llengua mare.

9. L´evolució de la televisió segons Rafa 

Xambó

Naixement	1954
Ocupació	Sociòleg
Període en actiu	Des dels anys 70
Estil	cançó, poesia, narrativa, assaig
Origen	Algemesí, Ribera Alta (País Valencià)
Activitat professional
Instrument	veu, guitarra acústica

Trajectòria musical

La seua trajectòria musical comença a la dècada dels 70, formant part dels cantants de la la segona generació de la Nova Cançó, amb un repertori de cançons reivindicatives i interpretades en valencià.

Trajectòria professional i social

Rafa Xambó és professor titular del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, del qual fou director del 2003 al 2006. Premi extraordinari de doctorat de la Universitat de València per la tesi “El sistema comunicatiu valencià” (1996). Especialitzat en sociologia de la comunicació, va realitzar estudis predoctorals al Centre d’Estudis de la RAI. 

Va ser col·laborador de Ràdio 9 i Canal 9 en la dècada dels 90

Molt sovint ha participat en diverses causes per la llengua i cultura valencianes, com la constitució del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en Valencià o l'elaboració de la pel·lícula documental “Ja en tenim prou” (2007).

Ha estat membre del CA de RTVV a proposta del grup parlamentari Compromís des del 2011 fins al tancament RTVV

                             Trajectòria literària                                             

Nombrosos llibres i articles divulgatius (-Dies de premsa. La comunicació al País Valencià des de la transició política (L’eixam,1995)  -Comunicació, política i societat. El cas valencià (Tres i quatre, 2001)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rafael_Xamb%C3%B3_Olmos#/media/File:1974_Premi_Noves_Veus_de_Sabadell.JP

 Evolució de la televisió segons Rafa Xambó

     S'ha passat d'una estructura estatal amb dues emissores públiques a la diversificació del sector públic per l'aparició de les televisions autonòmiques i també l'aparició de les televisions local i privades.

     La competència entre aquestes televisions va portar un increment a la publicitat que junt amb altres fórmules van a representar la Font principal de finançament. És va produeix una pèrdua ràpida de qualitat per la fixació d'una estructura de fluix continu i la concepció dels blocs de programació cada vegada més llarg i fragmentats, de la proliferació dels programes contenidors, de la remissió dels programes en diferents hores i l'alteració de la programació anunciada.

     Fins a l'any 1984 s'inicia les emissions regulars de TV3 per les comarques del nord del País Valencià i això va comportar la renovació d'antenes particulars i col·lectives per tal de rebre-la. Va incrementar el prestigi del català al País Valencià i preparà el camí per a la futura Televisió Valenciana.

   Canal 9 va ocupar la freqüència d'emissió de TV3 provocant un conflicte, ja que l'audiència de TV3 minve. Ningú va dubtar que l'assignació a Canal 9 la freqüència d'emissió que s'estava usant per a difondre el senyal de TV3 al País Valencià era una operació de caràcter polític per impedir la recepció de TV3. Canal 9, com la resta de les televisions autonòmiques, es va organitzar seguint el model de TVE (gestió, finançament, publicitat i venda de programes).

     Les crítiques al model de televisió implantat eren per l'incompliment de la llei de creació, l'ús majoritari del castellà, conflictes amb els actors de doblatge. Canal 9 apareix en el quart lloc del rànquing de televisions per audiència. RTVV amb el control del PP va estar marcat per un conjunt d'actuacions plenes d'ombres, facilitant els interessos a empreses que participaven de la xarxa de suport al PP. Així mateix els 42 canals privats de TDT local van anar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins al PP. El principal accionista de Mediaset és un dels implicats en la trama de corrupció Gürtel. També incompleixen amb el nombre d'hores de la programació en valencià.

     L'any 2000 el canvi més destacat fou l'espectacular creixement de les televisions privades enfront de les públiques, tenint com a conseqüència un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió. La implantació de la TDT ha suposat la liquidació de les televisions locals, les quals feien una televisió de proximitat digna i en valencià. La reducció de la diversitat ideològica és cada vegada més perillosa.

8. Evolució de la premsa valenciana

Mentre que la premsa de Madrid concentrava la major part de les vendes, la premsa de Barcelona era insuficient. Les principals causes de l'escassa incidència de la premsa valenciana:

-En l'àmbit de la televisió: Prenen una volada professional al País Valencià fins aleshores desconeguda les emissions diàries de mitjà hora de l'informatiu Aitana en valencià, però comença a tenir problemes greus a partir del 77 “batalla de València”. L'extrema dreta comença amb amenaces amb les persones que feien el programa, persecució als directors i la Delegació de Cultura exerceix una tutela sobre la informació d'Aitana.

-En l'àmbit de la ràdio: Una escletxa s'obria amb l'aparició del programa De Dalt a Baix, comença el primer programa íntegrament en valencià amb continguts eminentment culturals, concursos Intel·ligents, llistes d'èxits de cançons en català, cartes d'orients… Però també desapareix atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València.

7-La política lingüística

     És l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües, pot ser conscientment exercida o inconscientment. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües es poden classificar en: 

       -Liberalisme o no intervenció: no s'intervé i es deixa que un procés de conflicte                        lingüístic es desenvolupe.

       -Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis .... poden servir per a mantenir                  l'hegemonia d'una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els processos de                        substitució.

            Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

                -El principi de personalitat: un individu dispose dels seus drets lingüístics                                 independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe.

                -El principi de territorialitat en canvi, només concedeix els beneficis públics d'una                    llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seua totalitat                               territorial.

   Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració, en serveis...

6- La normalització lingüística

     Intent de modificar la realitat sociolingüística d'un territori mitjançant l'organització, la posada en pràctica i l'avaluació d'un conjunt coherent d'actuacions de política lingüística.

     La normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la implantació de normes d'ús lingüístic que tenen per objectiu incidir en tots els àmbits de la vida d'una societat:

              - Augmentar el nombre de parlants

              - Augmentar la freqüència d´ús de la llengua

              - Ocupar tots els àmbits d´ús de la llengua

              - Unes normes d´ús favorables a la llengua dominada.

     Es consideren prioritaris els àmbits on hi ha una major incidència comunicativa com l'ensenyament, la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació i el comerç. Pel fet que la normalització suposa un canvi molt important i notori en la situació entre dues llengües en contacte, aquesta acció normalitzadora pot donar lloc a reaccions en sentit contrari.

Pot ser realitzada per grups ètnics, religiosos o ocupacionals. En el cas de comunitats de llengua que estan dividides per fronteres, la normalització pot implicar més d'un país (a nivell de govern o d'organitzacions no governamentals) o organitzacions internacionals o regionals.

5- La interferència lingüística segons Weinreich

     Els canvis en l´estructura d´una llengua motivada directament per la influència d´una segona llengua. Tipus:

          -Interferència Fònica: la introducció del fonema /X/ del castellà i la no distinció entre               essa sorda i sonora.

           -Interferència Lèxica i Semàntica: és la part més sensible de la llengua (mansa…)

           -Interferència morfosintàctica: S´apliquen les estructures morfosintàctiques de la                   llengua dominant.

      Weinreich(1953) va plantejar l´existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:

         1- Prestigi o valor social de la llengua.

         2- Grau de lleialtat lingüística dels parlants.

         3- Dimensions del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sociocultural.

4. La substitució lingüística

     La substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seua llengua.

     L'abandonament de la llengua pròpia es fa palès en l'aïllament geogràfic progressiu i la regressió territorial i en la reducció de l'ús de l' idioma en la seua extensió demogràfica, en la reducció en l'expansió demogràfica i en els seus àmbits d'ús. Si continua la dinàmica de la substitució, pot acabar amb la desaparició completa d'una llengua. Aquest pot ser l'objectiu d'una política lingüística determinada, a través d'una planificació lingüística.

      Per a mesurar l'ús d'una llengua al llarg de la vida d'una persona, o més sovint a través de diferents generacions en una comunitat lingüística s'empra l'índex d'assimilació. Aquesta dada és el percentatge de persones d'una llengua materna determinada que a casa en parlen més, sovint una altra.

     El moment crucial del procés de substitució lingüística s'esdevé quan una comunitat lingüística es torna bilingüe majoritàriament vers una altra llengua, la mateixa per a tots els seus membres, a la qual a poc a poc traspassa la seua lleialtat. Aquest traspàs de la lleialtat pot ser, però, anterior a l'adquisició de la competència en aquesta altra llengua i ser, doncs, una causa fonamental de la bilingüització i la substitució. Aquesta bilingüització només afecta la llengua recessiva i no la dominant o expansiva, de manera que es tracta d'un bilingüisme unilateral.

     Unes altres característiques de la situació de minorització provocada pel procés de substitució lingüística és la interposició lingüística i la interferència unilateral i massiva, que afecta els subsistemes de la llengua. La interposició i la interferència impedeixen l'actualització de la llengua de manera genuïna i la seva visibilitat per les altres comunitats lingüístiques.

     La substitució lingüística és el procés contrari al procés de normalització lingüística, i és, doncs, reversible, parcialment o total. Els processos de normalització lingüística també són el resultat d'una planificació lingüística i, per tant, conscients i fruit d'una política lingüística, per a l'aplicació de la qual cal poder polític. També la mort lingüística és reversible, com ho ha demostrat el cas de l'hebreu, però fa falta unes circumstàncies excepcionalment positives, com ho demostra, en negatiu, el cas irlandès.

    La transmissió intergeneracional de la llengua i la representació social que els parlants tenen del seu idioma són les principals variables del procés de substitució.

     

     Així, doncs, la substitució lingüística és el resultat de la minva de valor d'una llengua per a la comunitat, o una part, que la parla, una reducció que afavoreix la bilingüització i l'aparició de l'ús d'una altra llengua. O és la conseqüència del canvi en les normes d'ús, que ara prescriuen l'ús d'una altra llengua. En l'altre ordre de funcions, la reducció de la taxa d'ús d'una llengua en benefici d'una altra, sol afectar la valoració de la llengua en recessió. 

   Pel que fa a les normes d'ús, atès que algunes són implícites i que, per tant, la seua existència és percebuda, i assimilada, pels parlants a través de la constància de la seua aplicació en l'ús de l' idioma en un àmbit d'ús determinat, si es redueix l'ús d'un idioma en un àmbit i hi augmenta l'ús d'un altre, els parlants percebran l'existència d'una nova norma d'ús i la seguiran. Els canvis negatius per a un idioma en un ordre de funcions el perjudica en l'altre ordre i es produeix un cercle viciós que acaba en la mort d'un dels idiomes.

3. Què és la disglòssia? I segons la 

descripció de Fishman?

    Com el terme bilingüisme queda reduït a “situació en què s´usen dues llengües” els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

                        - Diglòssia

                        -Conflicte lingüístic

                        - Procés de substitució.

Diglòssia

   La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seues formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.

    La situació sociolingüística és formalment de diglòssia quan la llengua dominada és majoritària en els estrats amb menys poder i prestigi de la societat, mentre que l'altra és pròpia de la classe o grup dominant, així com de l'exercici del poder administratiu.

     Els membres de la classe inferior poden o bé acceptar que les llengües tenen funcions distintes i emprar-les segons la situació, o bé emprendre un procés de naturalització cap a la llengua dominant, assumint-la per a totes les situacions i emprant la llengua dominada només de manera residual. En aquestes situacions, la transmissió intergeneracional de la llengua dominada sempre és complicada i perd parlants a cada generació.

    Es produeix un conflicte lingüístic cada vegada que els parlants de la llengua recessiva volen transcendir els límits imposats i normalitzar-la perquè ocupe el mateix lloc que la llengua dominant.

Fishman descriu diferents situacions possibles:

     -Disglòssia i bilingüisme, societats en la que els membres són capaços d´expressar-se          en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

     -Disglòssia sense bilingüisme, societats on l´elit dirigent introdueix una llengua com a              distintiu de classe.

     -Bilingüisme sense disglòssia, és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia              voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

     -Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats o estats monolingües.

2-Què és el bilingüisme? Els seus tipus.

    El bilingüisme és la capacitat d'una persona per a utilitzar indistintament dues llengües en qualsevol situació comunicativa i amb la mateixa eficàcia comunicativa. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.

    El bilingüisme, en primer lloc, s'entremescla amb variables de tipus geogràfic, històric, lingüístic, sociològic, polític, psicològic i pedagògic (situació geogràfica i històrica de la comunitat lingüística, polítiques aplicades, identitat cultural dels seus membres, models d'ensenyament, nivell de competència, necessitats educatives, etc.). En segon lloc, quan parlem de bilingüisme ens podem referir a una situació individual, és a dir, a la relació d'un subjecte amb dues llengües o al grup social que es relaciona utilitzant o no llengües diferents. 

    A més, per bilingüe es pot denominar a la persona que domina a la perfecció dues o més idiomes, a l'emigrant que es comunica en una llengua diferent a la pròpia (independentment del nivell que posseïsca) o a l'estudiant que realitza un curs.

Trobem diferents classes de bilingüisme:

-Bilingüisme individual: Es produeix quan un individu té la capacitat de dominar dues llengües.   Hi ha diferents tipus de bilingüisme individual:

1.       Bilingüisme actiu: L'individu entén i parla dues llengües.

2.       Bilingüisme passiu: L'individu entén i utilitza una de les dues llengües i          l'altra l'entén però no l'utilitza.

3.       Bilingüisme simètric: L'individu coneix les dues llengües igual.

4.       Bilingüisme asimètric: L'individu coneix millor una llengua que l'altra.

5.       Bilingüisme instrumental: L'individu estudia una llengua per necessitat,        per raons pràctiques.

6.       Bilingüisme integrador: L'individu estudia una segona llengua amb el            desig de convertir-se en membre de la comunitat que la parla.

- Bilingüisme social: Quan a un determinat grup social de qualsevol mena es fan servir dues llengües, sigui per a finalitats diferents o per a la mateixa, a causa de qualsevol factor (imposició política, immigració, necessitats de comunicació...).

El bilingüisme sempre amaga una situació de desigualtat, es presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística (Aracil i Ninyoles)

- Bilingüisme territorial: Es produeix quan es divideix un territori en dues parts i a cada una s'utilitza una llengua diferent. Un exemple seria Bèlgica on es parla francès i flamenc o Canadà, que es parla anglès i francès, al País Valencià on es parla castellanoparlants amb unes comarques i unes altres catalanoparlants.

Aquest  bilingüisme l´estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.

                         

1-Què és el monolingüisme? Els seus dos 

tipus.

Entenem com el monolingüisme o monolingüisme la condició de ser capaç de parlar un sol idioma, en comparació del multilingüisme. En un context "monolingüisme" diferent pot fer referència a una política lingüística que imposa un llengua oficial o nacional sobre els altres.

El monolingüisme és un fet sociolingüístic, psicològic i cognitiu associat al fet de saber parlar un idioma només. És l'oposat del bilingüisme i del multilingüisme. Les persones que el seu idioma matern està molt estès al món, és culturalment molt influent o útil econòmicament, tenen una gran probabilitat de ser monolingües.

Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents estats. No hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d´un mateix estat convisquen diverses llengües.

El monolingüisme varia enormement d'unes regions a unes altres del planeta. Per exemple a Àfrica o Índia el bilingüisme (i ocasionalment el trilingüisme) és la norma. Mentre que en països com Cuba, Portugal o Japó el monolingüisme va ser quasi exclusiu abans dels grans moviments migratoris de finals del segle XX.

      No hem de confondre monolingüisme estatal amb l´acceptació d´una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA,…  aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d´una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola historia…el monolingüisme dificulta la comunicació entre pobles.

      El monolingüisme pot ser de dos tipus:

              -Monolingüisme individual és quan s´usa una sola llengua.

              -Monolingüisme social quan en una societat s´usa només una llengua.