CULTURA
Dagoll Dagom ha pogut celebrar 1.111 funcions de Mar i cel entre els anys 1988 i 2015. Tota una fita històrica que posa de manifest que es poden fer produccions equiparables als grans musicals que triomfen al món. Com va viure aquesta festa, que va posar dalt de l'escenari la gran majoria d'actors i actrius que han representat Mar i cel des de la primera estrena?
-De la millor manera possible, amb emoció i amb diversió. Hi va haver moments molt divertits i brillants i també moments molt emotius, perquè ens vam reunir gairebé totes les actrius i actors que havíem treballat en les tres edicions de Mar i cel, es van produir retrobaments molt bonics dalt de l'escenari, com per exemple el moment en què es van trobar les cinc noies que han interpretat la Blanca cantant amb el Carlos Gramaje, o al final de tot, amb tots els actors de totes reposicions cantant l'himne dels pirates amb el cor jove de l'Orfeó Català cantant i tot el públic cantant. Va ser un moment de plenitud i emoció màximes. Tot això és possible perquè tenim un equip brutal. Per a la festa de les 1.111 representacions es va fer un sol assaig el dia abans, cadascú s'havia preparat el seu número, autogestionat totalment.
-En un país en què s'apostés a fons per la producció de musicals en la llengua del país, aquesta festa probablement no hauria estat una notícia tan excepcional.
-Clarament, és un fet excepcional, però el motiu de la nostra festa és que hem arribat a les 1.111 funcions a Catalunya. No es pot comparar el volum econòmic i demogràfic d'un país com els EUA i d'una ciutat com Nova York, on és molt freqüent que un espectacle estigui cinc o deu anys en cartell i passi de les 2.000 funcions. Però la força política i econòmica tampoc no és comparable.
-Si fem la comparació proporcionalment, no hi ha una anomalia, en l'escena catalana?
-L'èxit de Mar i cel hauria de ser molt més habitual als nostres teatres, hi hauria d'haver moltes més propostes. És cert que la crisi ha fet que tot el talent que hi ha en la creació de musicals, que n'hi ha molt, sobretot de joves directors i actrius, estigui infravalorat. En aquest moment estem molt bé de talent, però paradoxalment hi ha una absència total de protecció i foment d'aquest talent.
-Només per motius econòmics, o per una política cultural de les administracions que va en un altre sentit?
-Un musical de format mitjà o gran és una feina que ha de partir de la idea d'una producció, algú que vulgui fer-ho. I en aquest sentit és inadmissible que els dos únics teatres subvencionats pel país, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, no facin una inversió més seriosa cada any i que tinguin en compte en la seva programació un parell o tres musicals. Perquè el personal hi és, però està deixat de la mà de Déu. En canvi, en aquests teatres públics veiem tota mena d'obres estrangeres, però la creació de musicals catalans és com si no existís. Em consta que hi ha molt bones produccions que no les finança ningú.
-La supervivència dels musicals en català és una qüestió de finançament, però sobretot de ser considerats dins de la política cultural de les administracions catalanes?
-Més que subvencions, el que caldria és que aquests dos teatres públics es comprometessin a incloure en la seva promoció el teatre musical com una branca més del teatre.
-I a parer seu, per quina raó no s'aposta pel musical català i sí per musicals de producció estrangera?
-Perquè a les persones que dirigeixen aquests dos teatres no els interessa, perquè ens miren de dalt a baix, perquè ni tan sols hi pensen, perquè es considera que només el teatre de text té prestigi, etc.
-És difícil capgirar-ho?
-A un teatre que està finançat amb recursos públics, se li pot demanar sensibilitat per la cultura del país, no? El teatre privat és diferent, perquè pot programar el que li sembli i allò que li pugui anar bé, però un teatre públic ha de vetllar per la creació sòlida d'una bona base de teatre del país, i per tant, no es pot marginar d'aquesta manera el musical.
-Per sort, hi ha molts teatres alternatius.
-Sí, hi ha més possibilitats per trobar escenari i l'oferta és molt bona. A nivell de sala alternativa i sense ni un duro de pressupost, s'està fent molta feina, però fer una gran producció és una altra cosa a nivell de muntatge, escenografia, música en directe, etc.El més important és que hi ha gent molt preparada i amb moltes ganes de treballar, però falta gent amb ganes de posar diners i polítics que creguin en les produccions musicals catalanes.
-Per a Dagoll Dagom, en totes les seves produccions les escoles han estat un pilar important. Per què és tan rellevant per a la companyia que el teatre arribi als estudiants?
-Tenim un projecte pedagògic i didàctic que ens funciona molt bé. Ho hem fet amb tots els nostres treballs, el primer dels quals, per cert, va ser No hablaré en clase, que parlava de l'ensenyament franquista. Des dels nostres inicis fa quaranta anys hem tingut una dedicació especial per al públic escolar, perquè són els espectadors del futur, i a més, no ens enganyem, ens dóna una seguretat pel volum d'espectadors que suposa. I realment, podem dir que l'elogi més bo que hem rebut és de diversos actors, que ens han dit que la primera obra que van veure és una de les nostres produccions en versió escolar, i que gràcies a aquell dia, s'han dedicat al teatre.
-Les representacions de Mar i cel al Teatre Victòria s'acaben el proper 31 de maig. Els qui no hi hagin arribat a temps, tindran quarta reposició de Mar i cel?
-De quarta edició sí que n'hi haurà, però encara no la tenim prevista. Mar i cel no s'acaba per sempre, aquest musical el guardarem curosament!
La justícia fixa el 25% de castellà en dues escoles més i ja en són una desena
Amb els centres de Sant Cugat i Mataró ja són una desena les escoles que han introduït el castellà com a llengua vehicular, no per criteris pedagògics sinó judicials
Foto: Edu Bayer
El pes que suposen les sentències judicials, ara amb l’aval del Tribunal Suprem, obliga els centres a plegar-se a les demandes de les famílies que volen escolaritzar els seus fills en castellà. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acordar ahir diverses mesures cautelars per a què sis alumnes de l’escola El Pinar de Nuestra Señora, de Sant Cugat, i dos de l’Escola Pia, de Mataró, puguin rebre almenys un 25% de les classes en castellà. Així ho va confirmar el departament d’Ensenyament.
Amb aquestes, ja són una desena les escoles que s’han vist forçades a introduir el castellà com a llengua vehicular, no per criteris pedagògics sinó judicials. Les resolucions, a més, arriben just després queel Tribunal Suprem rebutgés el recurs de la Generalitat i avalés aquest percentatge de castellà a escoles i instituts si les famílies ho demanen. En els casos de Sant Cugat i Mataró el text és molt similar a les anteriors. Insta els directors a impartir una quarta part de les matèries en castellà en a la classe de l’alumne demandant.
A Mataró, el director del centre afectat va enviar ahir mateix una carta, recollida pel diari Ara, a totes les famílies per informar-les de les novetats: “Aquest canvi de model només s’aplicarà als grups-classe on cursen els estudis els fills de la família demandant, en aquest cas, les classes de Tercer D i Cinquè C”, exposa, i afegeix: “A la nostra escola [la immersió lingüística] s’aplica amb total normalitat. El nostre objectiu i compromís, com a escola, és que al final dels estudis obligatoris, l’alumnat tingui assolit el ple domini del català i el castellà i d’una o dues llengües estrangeres. I així ho avalen les proves de competències bàsiques”.
El goteig de sentències favorables a les famílies que exigeixen més castellà al sistema educatiu obren la porta al desmantellament del model d’immersió lingüística en català, sobretot pel suport que han rebut des del Govern espanyol, en mans del PP, que s’ha alineat amb les demandes i en la pròpia LOMCE, ja en vigor, ha deixat clar que el castellà ha de ser també llengua vehicular. Sense anar més lluny, el Govern central, a través de l’Advocacia de l’Estat, va presentar un recurs perquè la Generalitat obri un nou procés de preinscripcions per al curs 2015-2016 -en principi es va tancar al mes de març- que sí que inclogui la casella per demanar classes en castellà.
Wert compara la situació actual amb el franquisme i després se’n desdiu
La polèmica sobre la llengua vehicular als centres educatius catalans s’ha traslladat aquest dimecres al Congrés dels Diputats, on diversos representants de partits catalans s’han enfrontat verbalment al ministre d’Educació, José Ignacio Wert, després que aquest insinués que el castellà viu la mateixa situació a Catalunya actualment que el català durant l’època franquista. El ministre ho ha afirmat als passadissos del Congrés, en unes declaracions recollides pel diari Ara en les quals deixava anar que la situació del castellà a les escoles catalanes “és com qualsevol llengua estrangera, comparable a la situació del català en aquestes èpoques que els agrada tant recordar”.
Poc després, tanmateix, el mateix ministre ha reculat des del faristol del Congrés, i ha assegurat que se l’ha malinterpretat, i que ell sempre ha considerat el català “patrimoni de tots” els espanyols. Pel que fa al 25%, Wert ha repetit que és el que ell considera una “proporció raonable” perquè el castellà sigui també llengua vehicular.
Abans que matisés les seves pròpies paraules, però, Wert ha provocat un goteig de reaccions polítiques, entre les quals ha destacat el diputat Joan Tardà (ERC), que li ha recriminat ser “mala persona” i “un fanàtic” per haver ofès “milers de persones que van ser apallissades durant el franquisme per parlar en català”.
David Caño: “La poesia ens pot ensenyar a viure”
Mestre de Primària i poeta, rapsoda i activista, conversem amb Caño sobre poesia i educació: "La poesia està viva i present i s’ha de poder combinar amb el que apareix al currículum. Treballem fins i tot amb l’Albert Pla!"
David Caño, al barri de Sants de Barcelona. (Foto: Enric Català)
La Setmana de la Poesia, que comença aquest dimarts a Barcelona, és només una excusa per citar David Caño, mestre de Primària i poeta, rapsoda i activista, olotí afincat a la capital, per estirar-lo de la llengua en tot allò que té a veure amb dues de les seves principals ocupacions a la vida: la poesia i l’educació, totes dues passades sempre pels sedassos de la crítica i el compromís, ja sigui, d’una banda, a través dels seus poemes, o de l’altra, amb la docència i l’activisme en col·lectius com l’Assemblea Groga.
En poesia, Caño és autodidacta, però així i tot ens llancem a conversar amb ell de l’aprenentatge de la poesia a les escoles.
En aquesta entrevista, que va de poesia i d’educació, seria perfecte que em revelessis que l’interès pels poemes et va aparèixer a l’institut, però em temo que no serà així.
[Riu] No… Els meus professors me la van ensenyar d’una forma molt reglada, amb el llibre de text i els poetes que entraven dins el cànon. Jo vaig entrar en aquest món a través de la música, perquè al final a aquestes disciplines t’hi apropes pel que et capta l’atenció, pel que t’interessa, i en el meu cas va ser la poesia musicada. Però per Sant Jordi, sense anar més lluny, em van convidar a recitar a un institut, i els alumnes també recitaven i havien seleccionat una poesia ben variada. Es notava que s’havia treballat, així que algun d’ells sí que podrà dir que l’interès pot venir de l’institut.
La poesia es pot ensenyar?
La poesia t’ensenya a viure. I es pot ensenyar a viure-la. Com tot. Quan ensenyes una cosa que la vius, la transmets d’una manera diferent que si és una mera part del temari. També és cert que s’aprèn llegint-ne molt, però es pot ensenyar a llegir-la, a gaudir-la.
A vegades qüestions formals i complexes com la mètrica, que s’introdueixen a l’inici, poden resultar una barrera per als alumnes?
Quan puc els explico que molts poetes fan servir versos lliures, perquè l’important és allò que vols dir. Joan Brossa era vanguardista i va fer milers de sonets. No estic en contra dels sonets. Es pot introduir poesia rimada o en vers lliure, però sempre que parteixi de l’imaginari quotidià dels alumnes. Si aconsegueixes que escriguin del que ells senten la rima és el menys important per començar.
A vegades la poesia que entra al currículum està massa allunyada de l’imaginari dels alumnes.
Hi ha poetes contemporanis que estan escrivint per a nens: Blanca Llum Vidal, Enric Casasses, Josep Pedrals, Andreu Galán, que a més és mestre de música… La Pruden Penedès n’és una altra que edita i pensa molt la poesia per infants. Tots ells a més reivindiquen la oralitat de la poesia. Això ajuda. Amb això no vull dir que no s’hagin de treballar els poetes clàssics, el XX és el segle d’or de la poesia catalana, sinó que la poesia està viva i present i s’ha de poder combinar amb el que apareix al currículum. Hi ha molts poemes musicats, també. Treballem fins i tot amb l’Albert Pla!
La música ajuda a introduir la poesia?
El hip-hop! És un bon exemple. Està ultrarimat, juga amb un domini lingüístic brutal i a més expressa, pren posició. No és poesia clàssica, i hi haurà qui et dirà que això que dic és una temeritat, però és una forma d’entrar en poesia, i tant!. Els xavals saben les cançons de Calle 13 i s’hi reconeixen. Jo els he posat Atversaris després d’Ovidi Montllor.
Potser la poesia no acaba de quallar a les aules perquè no hi ha un espai definit per fer aflorar les emocions.
Va tot lligat, sí. I la tendència és de reculada: la LOMCE o els informes PISA plantegen anàlisis quantitatius del coneixement. El ministre Wert diu que hem de tornar a allò bàsic: les assignatures trocals, a més condicionades per buscar un resultat finalista. Com es treballa la poesia en aquest context, en què fins i tot es vol treure la música del currículum? No afavoreix el tractament de valors i emocioms. La pedagogia d’aquest país ha avançat sempre a partir de la cooperació, no de la competició.
Les revàlides no deuen encaixar gaire amb la poesia.
Sobretot deu ser difícil treballar-la quan tens una revàlida que et determinarà. Que hauràs de demostrar que has après? I això si et pregunten pel tema, que ho dubto. I no dic que no hi hagi d’haver mínims competencials, és evident. Però pots treballar de manera més significativa, haver entrat a un món de molts autors, tendències, i acabar-te quedant amb un esquema de 10 poetes. Ja està bé: hauràs viscut sensacions reals de que la poesia va més enllà i s’interrelaciona amb moltes àrees i continguts.
Aquests dies hi ha polèmica amb les proves externes de Tercer de Primària.
A Andalusia i Astúries les estan desobeïnt i no les fan, i aquí en canvi la consellera de l’incompliment i la insubmissió està enviant la inspecció allà on hi ha famílies que es neguen a fer-les. Diu molt de la seva actitud conservadora i de la connexió de la llei catalana d’educació (LEC) amb la LOMCE, encara que molta gent es posi les mans al cap en sentir-ho. La llei Wert s’està aplicant a Catalunya per la porta del darrere i, a més, amb un discurs de confrontació que sorprenentment li està funcionant a la Generalitat. És increïble.
Els teus poemes tenen un fort component combatiu. L’educació també l’ha de tenir?
La vida exigeix posicionament. Tot allò que fem quotidianament demostra una manera de viure, i per tant té molt de polític. Com vius, on compres, amb qui et relaciones. Si de l’educació n’esperem fer persones crítiques i lliures, aquest component és inevitable. Segurament no de manera explícita, ni pamfletària, sinó com una forma d’entendre’ns i entendre el món on vivim. Paulo Freire deia que havíem de crear inadaptats socials que no s’integrin ni acatessin les injustícies d’aquest món… No sé si tant [riu]… Però sí que hem de combatre la reproducció de formes de manteniment de l’ordre, molt propi dels governs, no oblidem que han redactat set lleis d’educació en 35 anys. L’educació en majúscules ha d’acompanyar a créixer els alumnes. És evident que a alguns els espanta una societat formada, profundament democràtica, crítica i lliure.
Caño, en un moment de l’entrevista. (Foto: ENRIC CATALÀ)
Com incideix la poesia en el desenvolupament personal?
Et permet conèixer-te. Escrius per pensar, ordenar, aprofundir sobre aspectes com la mort, l’existència, les relacions personals, socials o senzillament per gaudir, com un simple plaer estètic i/o intel·lectual. I també pot obrir-te horitzons que no havies pensat.
Sovint fa la sensació que el bon ensenyament de matèries com la literatura depèn molt de la capacitat del mestre per engrescar. Ho comparteixes?
La poesia és minoritària en la societat, i per tant també en la institució educativa. Evidentment que és la manera com s’ensenya, però també cal una aposta. Jo he anat a fer recitals a bars de Barcelona que estaven plens. Doncs bé, aquests joves, alguns de batxillerat, llegeixen poesia, compren llibres, han flipat amb poetes ben diversos i, a partir d’ells, han pogut acabar entrant a la poesia de Verdaguer, Salvat o Xavier Sabater, tan se val. Però clar, potser havien d’arribar a Verdaguer una mica més tard i a partir d’una experiència prèvia.
Al teu llibre He vist el futur en 4D et serveixes de la mirada del teu fill, en Blai -llavors encara per néixer-, per observar-te a tu mateix. Els docents s’haurien de mirar més a través dels seus alumnes?
Com a mestre ensenyes i també aprens. Per tant, sí. És una qüestió d’empatia i vocació. No hi ha res més trist que anar a donar classe com qui va a rentar cotxes. Has d’entendre que a classe no hi vas a ensenyar, sinó a despertar l’interès i acompanyar els alumnes, a ajudar-los, a interrelacionar els coneixements i fer-los significtius. En aquest país hi ha una tradició pedagògica brutal, de Ferrer i Guàrdia a Rosa Sensat, és que ja s’ha dit mil vegades! I en aquest sentit no ajuda el context restrictiu, els inconvenients, les retallades, l’augment de ràtios, la reducció d’hores per preparar classes…
La precarització dels docents. Tu has participat activament en les mobilitzacions dels darrers anys.
Els interins, els terços de jornada, els que cobraven un 85% del sou, les retallades de plantilles, les no substitucions des del primer dia… Tornem a la valoració de la figura del docent. Mirem Finlàndia: quina valoració fan dels seus docents? Tu deixaries la teva targeta de crèdit a uns desconeguts? No! Però els teus fills, sí? Vuit hores al dia? Els professors han de tenir més prestigi, treballar en condicions molt més dignes i això també serà determinant per encarar la seva funció docent.
Després d’anys de manifestacions, a l’Assemblea Groga, entre altres col·lectius, heu impulsat una iniciativa legislativa popular per elaborar una nova llei d’educació. Per què?
Per canalitzar, sense mai descuidar perquè és imprescindible, el cicle de protestes també cap a una proposta. Aquesta ILP ha nascut i ha estat redactada des de la base i pensem que pot esdevenir un contrapès a la tendència actual que, malgrat ser un servei públic, està duent l’educació cap a lògiques de mercantilització i rendiment. Volem que en deu anys tots els centres privats-concertats puguin decidir si volen esdevenir totalment privats, i per tant pagats per les famílies, o públics. En aquests moments hi ha centres on s’adoctrina, se segrega o són profundament elitistes finançats amb els diners de tots. També reclamem augmentar la inversió en educació fins la mitjana europea, democratitzar els centres, retornar el pes de les famílies als consells escolars, i dotar els centres d’autonomia pedagògica.
La ILP parla d’augmentar l’autonomia pedagògica, però a la vegada es mostra contrària aldecret de plantilles, que permet als directors seleccionar docents segons les seves especialitats. Com s’entén?
Quan parlem d’institucions públiques l’objectivitat en la selecció de personal és clau. No hi poden haver procediments que no siguin del tot nets i clars. I aquí les entrevistes amb els directors obren la porta a la discrecionalitat. No hem de convertir els directors en caps de personal. A partir d’aquí, que l’antiguitat no ha de ser l’únic criteri per seleccionar el professorat? D’acord. L’educació en aquest país ha avançat a força de treball cooperatiu de mestres i centres, i mai de línies rectes de dalt a baix. A banda, que Ensenyament ha jugat a la confusió entre l’autonomia pedagògica i l’autonomia de centres (jerarquia, competitivitat, i entrada de finançament extra, privat)
Tornem, ja per acabar, a la poesia. Deixa’m proposar-te un exercici. A He vist el futur en 4Det dirigeixes sovint al teu fill Blai en to de conseller. Et cito tres versos i me’ls comentes. D’acord?
Vinga.
Parla sabent que t’equivoques, Blai. Mesura només la pronúncia, fuig de qualsevol dogma i sobretot, sobretot, repinta de vius matisos el gris brillant de la teva llibetat.
Mai no tenim la raó absoluta. Estem convençuts del que diem però sempre hi ha matisos. Un company, l’Hibai, diu que menys de tres contradiccions és dogmatisme. Jo en alguns aspectes tinc les coses molt clares però no vol dir que tingui la raó absoluta, i en altres estic carregat de dubtes. I més enllà, reconec que a voltes m’he equivocat quan pensava que estava ben en el cert.
Creu-me si et dic que la infància no ha de ser la teva pàtria, Blai, però hi érem tots. Home, si com a pàtria ja no ens queda ni la infància…
Sí, però més que res va contra aquella frase de que qualsevol temps passat va ser millor. Quan ja ets gran et pots quedar ancorat en què la infància va ser molt feliç i ara el món és molt complicat. No és un bon recurs. Evidentment cal gaudir de cada etapa, però mirant endavant.
Renega del seny dels covards, Blai, la bellesa té les mans arrugades. El seny és de covards?
El seny, en allò que té de conservador, segurament sí. Has de poder trencar els teus marcs de comoditat, les teves zones de confort, d’allà on et sents bé. Algú que vol posar sempre seny, calma, és potser perquè la situació d’alguna manera no li va malament del tot. També hi ha allò de “que la prudència no et faci traïdor i la pressa no et faci entrebancar”
Ara no em puc estar de fer una última pregunta. La institució escolar i el professorat han posat massa seny? Han pecat de conservadors?
La institució sempre ho és. I els canvis a tots ens espanten, sobretot si són bruscos. Perquè al final estem parlant d’un col·lectiu de 70.000 docents només a l’escola pública, i hi ha de tot, és clar, com a tot arreu. Tampoc l’Administració ha apostat per una formació continuada que generi innovació. Actualment hi ha experiències en centres públics molt positives, diria que absolutament remarcables, valentes i molt actives. I, si generalitzem, evidenment aquest aspecte també va lligat al grau de satisfacció del col·lectiu, que sent dels més lluitadors està veient com li volen prendre tot el que havia aconseguit des del postfranquisme. És directament immoral que la consellera de l’acatament i les retallades feliciti als docents per la seva actitud davant la crisi, els docents no ho fan per ella, ni per cap Govern, sinó per un sentiment profund de compromís envers la seva professió (no estan produïnt botifarres) i també per vocació, per estima.
David Caño, a les escales de la plaça Espanya Industrial de Barcelona. (Foto: Enric Català)
David Caño, al barri de Sants de Barcelona. (Foto: Enric Català)
La Setmana de la Poesia, que comença aquest dimarts a Barcelona, és només una excusa per citar David Caño, mestre de Primària i poeta, rapsoda i activista, olotí afincat a la capital, per estirar-lo de la llengua en tot allò que té a veure amb dues de les seves principals ocupacions a la vida: la poesia i l’educació, totes dues passades sempre pels sedassos de la crítica i el compromís, ja sigui, d’una banda, a través dels seus poemes, o de l’altra, amb la docència i l’activisme en col·lectius com l’Assemblea Groga.
En poesia, Caño és autodidacta, però així i tot ens llancem a conversar amb ell de l’aprenentatge de la poesia a les escoles.
En aquesta entrevista, que va de poesia i d’educació, seria perfecte que em revelessis que l’interès pels poemes et va aparèixer a l’institut, però em temo que no serà així.
[Riu] No… Els meus professors me la van ensenyar d’una forma molt reglada, amb el llibre de text i els poetes que entraven dins el cànon. Jo vaig entrar en aquest món a través de la música, perquè al final a aquestes disciplines t’hi apropes pel que et capta l’atenció, pel que t’interessa, i en el meu cas va ser la poesia musicada. Però per Sant Jordi, sense anar més lluny, em van convidar a recitar a un institut, i els alumnes també recitaven i havien seleccionat una poesia ben variada. Es notava que s’havia treballat, així que algun d’ells sí que podrà dir que l’interès pot venir de l’institut.
La poesia es pot ensenyar?
La poesia t’ensenya a viure. I es pot ensenyar a viure-la. Com tot. Quan ensenyes una cosa que la vius, la transmets d’una manera diferent que si és una mera part del temari. També és cert que s’aprèn llegint-ne molt, però es pot ensenyar a llegir-la, a gaudir-la.
A vegades qüestions formals i complexes com la mètrica, que s’introdueixen a l’inici, poden resultar una barrera per als alumnes?
Quan puc els explico que molts poetes fan servir versos lliures, perquè l’important és allò que vols dir. Joan Brossa era vanguardista i va fer milers de sonets. No estic en contra dels sonets. Es pot introduir poesia rimada o en vers lliure, però sempre que parteixi de l’imaginari quotidià dels alumnes. Si aconsegueixes que escriguin del que ells senten la rima és el menys important per començar.
A vegades la poesia que entra al currículum està massa allunyada de l’imaginari dels alumnes.
Hi ha poetes contemporanis que estan escrivint per a nens: Blanca Llum Vidal, Enric Casasses, Josep Pedrals, Andreu Galán, que a més és mestre de música… La Pruden Penedès n’és una altra que edita i pensa molt la poesia per infants. Tots ells a més reivindiquen la oralitat de la poesia. Això ajuda. Amb això no vull dir que no s’hagin de treballar els poetes clàssics, el XX és el segle d’or de la poesia catalana, sinó que la poesia està viva i present i s’ha de poder combinar amb el que apareix al currículum. Hi ha molts poemes musicats, també. Treballem fins i tot amb l’Albert Pla!
La música ajuda a introduir la poesia?
El hip-hop! És un bon exemple. Està ultrarimat, juga amb un domini lingüístic brutal i a més expressa, pren posició. No és poesia clàssica, i hi haurà qui et dirà que això que dic és una temeritat, però és una forma d’entrar en poesia, i tant!. Els xavals saben les cançons de Calle 13 i s’hi reconeixen. Jo els he posat Atversaris després d’Ovidi Montllor.
Potser la poesia no acaba de quallar a les aules perquè no hi ha un espai definit per fer aflorar les emocions.
Va tot lligat, sí. I la tendència és de reculada: la LOMCE o els informes PISA plantegen anàlisis quantitatius del coneixement. El ministre Wert diu que hem de tornar a allò bàsic: les assignatures trocals, a més condicionades per buscar un resultat finalista. Com es treballa la poesia en aquest context, en què fins i tot es vol treure la música del currículum? No afavoreix el tractament de valors i emocioms. La pedagogia d’aquest país ha avançat sempre a partir de la cooperació, no de la competició.
Les revàlides no deuen encaixar gaire amb la poesia.
Sobretot deu ser difícil treballar-la quan tens una revàlida que et determinarà. Que hauràs de demostrar que has après? I això si et pregunten pel tema, que ho dubto. I no dic que no hi hagi d’haver mínims competencials, és evident. Però pots treballar de manera més significativa, haver entrat a un món de molts autors, tendències, i acabar-te quedant amb un esquema de 10 poetes. Ja està bé: hauràs viscut sensacions reals de que la poesia va més enllà i s’interrelaciona amb moltes àrees i continguts.
Aquests dies hi ha polèmica amb les proves externes de Tercer de Primària.
A Andalusia i Astúries les estan desobeïnt i no les fan, i aquí en canvi la consellera de l’incompliment i la insubmissió està enviant la inspecció allà on hi ha famílies que es neguen a fer-les. Diu molt de la seva actitud conservadora i de la connexió de la llei catalana d’educació (LEC) amb la LOMCE, encara que molta gent es posi les mans al cap en sentir-ho. La llei Wert s’està aplicant a Catalunya per la porta del darrere i, a més, amb un discurs de confrontació que sorprenentment li està funcionant a la Generalitat. És increïble.
Els teus poemes tenen un fort component combatiu. L’educació també l’ha de tenir?
La vida exigeix posicionament. Tot allò que fem quotidianament demostra una manera de viure, i per tant té molt de polític. Com vius, on compres, amb qui et relaciones. Si de l’educació n’esperem fer persones crítiques i lliures, aquest component és inevitable. Segurament no de manera explícita, ni pamfletària, sinó com una forma d’entendre’ns i entendre el món on vivim. Paulo Freire deia que havíem de crear inadaptats socials que no s’integrin ni acatessin les injustícies d’aquest món… No sé si tant [riu]… Però sí que hem de combatre la reproducció de formes de manteniment de l’ordre, molt propi dels governs, no oblidem que han redactat set lleis d’educació en 35 anys. L’educació en majúscules ha d’acompanyar a créixer els alumnes. És evident que a alguns els espanta una societat formada, profundament democràtica, crítica i lliure.
Caño, en un moment de l’entrevista. (Foto: ENRIC CATALÀ)
Com incideix la poesia en el desenvolupament personal?
Et permet conèixer-te. Escrius per pensar, ordenar, aprofundir sobre aspectes com la mort, l’existència, les relacions personals, socials o senzillament per gaudir, com un simple plaer estètic i/o intel·lectual. I també pot obrir-te horitzons que no havies pensat.
Sovint fa la sensació que el bon ensenyament de matèries com la literatura depèn molt de la capacitat del mestre per engrescar. Ho comparteixes?
La poesia és minoritària en la societat, i per tant també en la institució educativa. Evidentment que és la manera com s’ensenya, però també cal una aposta. Jo he anat a fer recitals a bars de Barcelona que estaven plens. Doncs bé, aquests joves, alguns de batxillerat, llegeixen poesia, compren llibres, han flipat amb poetes ben diversos i, a partir d’ells, han pogut acabar entrant a la poesia de Verdaguer, Salvat o Xavier Sabater, tan se val. Però clar, potser havien d’arribar a Verdaguer una mica més tard i a partir d’una experiència prèvia.
Al teu llibre He vist el futur en 4D et serveixes de la mirada del teu fill, en Blai -llavors encara per néixer-, per observar-te a tu mateix. Els docents s’haurien de mirar més a través dels seus alumnes?
Com a mestre ensenyes i també aprens. Per tant, sí. És una qüestió d’empatia i vocació. No hi ha res més trist que anar a donar classe com qui va a rentar cotxes. Has d’entendre que a classe no hi vas a ensenyar, sinó a despertar l’interès i acompanyar els alumnes, a ajudar-los, a interrelacionar els coneixements i fer-los significtius. En aquest país hi ha una tradició pedagògica brutal, de Ferrer i Guàrdia a Rosa Sensat, és que ja s’ha dit mil vegades! I en aquest sentit no ajuda el context restrictiu, els inconvenients, les retallades, l’augment de ràtios, la reducció d’hores per preparar classes…
La precarització dels docents. Tu has participat activament en les mobilitzacions dels darrers anys.
Els interins, els terços de jornada, els que cobraven un 85% del sou, les retallades de plantilles, les no substitucions des del primer dia… Tornem a la valoració de la figura del docent. Mirem Finlàndia: quina valoració fan dels seus docents? Tu deixaries la teva targeta de crèdit a uns desconeguts? No! Però els teus fills, sí? Vuit hores al dia? Els professors han de tenir més prestigi, treballar en condicions molt més dignes i això també serà determinant per encarar la seva funció docent.
Després d’anys de manifestacions, a l’Assemblea Groga, entre altres col·lectius, heu impulsat una iniciativa legislativa popular per elaborar una nova llei d’educació. Per què?
Per canalitzar, sense mai descuidar perquè és imprescindible, el cicle de protestes també cap a una proposta. Aquesta ILP ha nascut i ha estat redactada des de la base i pensem que pot esdevenir un contrapès a la tendència actual que, malgrat ser un servei públic, està duent l’educació cap a lògiques de mercantilització i rendiment. Volem que en deu anys tots els centres privats-concertats puguin decidir si volen esdevenir totalment privats, i per tant pagats per les famílies, o públics. En aquests moments hi ha centres on s’adoctrina, se segrega o són profundament elitistes finançats amb els diners de tots. També reclamem augmentar la inversió en educació fins la mitjana europea, democratitzar els centres, retornar el pes de les famílies als consells escolars, i dotar els centres d’autonomia pedagògica.
La ILP parla d’augmentar l’autonomia pedagògica, però a la vegada es mostra contrària aldecret de plantilles, que permet als directors seleccionar docents segons les seves especialitats. Com s’entén?
Quan parlem d’institucions públiques l’objectivitat en la selecció de personal és clau. No hi poden haver procediments que no siguin del tot nets i clars. I aquí les entrevistes amb els directors obren la porta a la discrecionalitat. No hem de convertir els directors en caps de personal. A partir d’aquí, que l’antiguitat no ha de ser l’únic criteri per seleccionar el professorat? D’acord. L’educació en aquest país ha avançat a força de treball cooperatiu de mestres i centres, i mai de línies rectes de dalt a baix. A banda, que Ensenyament ha jugat a la confusió entre l’autonomia pedagògica i l’autonomia de centres (jerarquia, competitivitat, i entrada de finançament extra, privat)
Tornem, ja per acabar, a la poesia. Deixa’m proposar-te un exercici. A He vist el futur en 4Det dirigeixes sovint al teu fill Blai en to de conseller. Et cito tres versos i me’ls comentes. D’acord?
Vinga.
Parla sabent que t’equivoques, Blai. Mesura només la pronúncia, fuig de qualsevol dogma i sobretot, sobretot, repinta de vius matisos el gris brillant de la teva llibetat.
Mai no tenim la raó absoluta. Estem convençuts del que diem però sempre hi ha matisos. Un company, l’Hibai, diu que menys de tres contradiccions és dogmatisme. Jo en alguns aspectes tinc les coses molt clares però no vol dir que tingui la raó absoluta, i en altres estic carregat de dubtes. I més enllà, reconec que a voltes m’he equivocat quan pensava que estava ben en el cert.
Creu-me si et dic que la infància no ha de ser la teva pàtria, Blai, però hi érem tots. Home, si com a pàtria ja no ens queda ni la infància…
Sí, però més que res va contra aquella frase de que qualsevol temps passat va ser millor. Quan ja ets gran et pots quedar ancorat en què la infància va ser molt feliç i ara el món és molt complicat. No és un bon recurs. Evidentment cal gaudir de cada etapa, però mirant endavant.
Renega del seny dels covards, Blai, la bellesa té les mans arrugades. El seny és de covards?
El seny, en allò que té de conservador, segurament sí. Has de poder trencar els teus marcs de comoditat, les teves zones de confort, d’allà on et sents bé. Algú que vol posar sempre seny, calma, és potser perquè la situació d’alguna manera no li va malament del tot. També hi ha allò de “que la prudència no et faci traïdor i la pressa no et faci entrebancar”
Ara no em puc estar de fer una última pregunta. La institució escolar i el professorat han posat massa seny? Han pecat de conservadors?
La institució sempre ho és. I els canvis a tots ens espanten, sobretot si són bruscos. Perquè al final estem parlant d’un col·lectiu de 70.000 docents només a l’escola pública, i hi ha de tot, és clar, com a tot arreu. Tampoc l’Administració ha apostat per una formació continuada que generi innovació. Actualment hi ha experiències en centres públics molt positives, diria que absolutament remarcables, valentes i molt actives. I, si generalitzem, evidenment aquest aspecte també va lligat al grau de satisfacció del col·lectiu, que sent dels més lluitadors està veient com li volen prendre tot el que havia aconseguit des del postfranquisme. És directament immoral que la consellera de l’acatament i les retallades feliciti als docents per la seva actitud davant la crisi, els docents no ho fan per ella, ni per cap Govern, sinó per un sentiment profund de compromís envers la seva professió (no estan produïnt botifarres) i també per vocació, per estima.
David Caño, a les escales de la plaça Espanya Industrial de Barcelona. (Foto: Enric Català)
Xavier Graset i 'Valor afegit', Premis Nacionals de Comunicació 2015
El jurat també ha guardonat Toni Batllori, Salvador Cot, Canal Reus TV i Agustí Uribe-Salazar
ARA Barcelona |
El jurat de la 15a edició dels Premis Nacionals de Comunicació ha guardonat el programa 'Valor afegit' de TV3 en la categoria de televisió, el periodista Xavier Graset en la categoria de Ràdio i l'humorista gràfic Toni Batllori en la categoria de premsa. També ha premiat el periodista Salvador Cot en la categoria de mitjans d'arrel digital, el Canal Reus TV en la categoria de mitjans de proximitat i el professional de relacions públiques Agustí Uribe-Salazar en la categoria de publicitat.
El jurat ha valorat "la trajectòria professional de Xavier Graset", que actualment dirigeix el programa 'L'Oracle' de Catalunya Ràdio i que també ha treballat a altres mitjans com TV3. També ha premiat el programa d'informació econòmica 'Valor afegit', que ja acumula més de 500 emissions i 13 anys en antena, "per haver-se mantingut fidel a la seva tasca divulgativa i de servei públic amb uns continguts rigorosos i de qualitat". De Toni Batllori, el jurat n'ha valorat "la seva dilatada trajectòria com a ninotaire i humorista gràfic".
A més, ha reconegut la tasca de Canal Reus TV com "una de les televisions locals de referència de Catalunya", com a mitjà de proximitat.
Premi a una trajectòria digital
En la categoria de mitjans d'arrel digital, el jurat ha destacat la feina de Salvador Cot al capdavant de l'edició digital del diari 'Avui' (2008-2010) i del portal 'Nació Digital' (2010-2015), dos portals que va portar al liderat en el rànquing de diaris digitals en català. Actualment, Cot dirigeix 'Elsingular.cat'.
Finalment, també s'ha valorat la tasca d'Agustí Uribe-Salazar en l'àmbit de les relacions públiques i la publicitat.
El lliurament dels premis tindrà lloc el proper 4 de juny en un acte presidit pel president de la Generalitat, Artur Mas, al Palau de la Generalitat.
El jurat també ha guardonat Toni Batllori, Salvador Cot, Canal Reus TV i Agustí Uribe-Salazar
ARA Barcelona |
El jurat de la 15a edició dels Premis Nacionals de Comunicació ha guardonat el programa 'Valor afegit' de TV3 en la categoria de televisió, el periodista Xavier Graset en la categoria de Ràdio i l'humorista gràfic Toni Batllori en la categoria de premsa. També ha premiat el periodista Salvador Cot en la categoria de mitjans d'arrel digital, el Canal Reus TV en la categoria de mitjans de proximitat i el professional de relacions públiques Agustí Uribe-Salazar en la categoria de publicitat.
El jurat ha valorat "la trajectòria professional de Xavier Graset", que actualment dirigeix el programa 'L'Oracle' de Catalunya Ràdio i que també ha treballat a altres mitjans com TV3. També ha premiat el programa d'informació econòmica 'Valor afegit', que ja acumula més de 500 emissions i 13 anys en antena, "per haver-se mantingut fidel a la seva tasca divulgativa i de servei públic amb uns continguts rigorosos i de qualitat". De Toni Batllori, el jurat n'ha valorat "la seva dilatada trajectòria com a ninotaire i humorista gràfic".
A més, ha reconegut la tasca de Canal Reus TV com "una de les televisions locals de referència de Catalunya", com a mitjà de proximitat.
Premi a una trajectòria digital
En la categoria de mitjans d'arrel digital, el jurat ha destacat la feina de Salvador Cot al capdavant de l'edició digital del diari 'Avui' (2008-2010) i del portal 'Nació Digital' (2010-2015), dos portals que va portar al liderat en el rànquing de diaris digitals en català. Actualment, Cot dirigeix 'Elsingular.cat'.
Finalment, també s'ha valorat la tasca d'Agustí Uribe-Salazar en l'àmbit de les relacions públiques i la publicitat.
El lliurament dels premis tindrà lloc el proper 4 de juny en un acte presidit pel president de la Generalitat, Artur Mas, al Palau de la Generalitat.
Premi a una trajectòria digital
En la categoria de mitjans d'arrel digital, el jurat ha destacat la feina de Salvador Cot al capdavant de l'edició digital del diari 'Avui' (2008-2010) i del portal 'Nació Digital' (2010-2015), dos portals que va portar al liderat en el rànquing de diaris digitals en català. Actualment, Cot dirigeix 'Elsingular.cat'.
Finalment, també s'ha valorat la tasca d'Agustí Uribe-Salazar en l'àmbit de les relacions públiques i la publicitat.
El lliurament dels premis tindrà lloc el proper 4 de juny en un acte presidit pel president de la Generalitat, Artur Mas, al Palau de la Generalitat.
Quim Torra, nou director de 'Revista de Catalunya'
L'editor agafa el relleu a Josep Maria Roig i Rosich, que ha dirigit la publicació durant tres anys i mig
ACN Barcelona |
L'editor, escriptor i actual director d'El Born Centre Cultural, Quim Torra, és el nou director de la 'Revista de Catalunya'. Torra pren el relleu del professor Josep Maria Roig i Rosich, que deixa el càrrec a petició pròpia i que "ha consolidat la revista en uns moments de dificultats", segons els seus responsables. 'Revista de Catalunya' té 90 anys d'història, durant els quals ha contribuït al debat intel·lectual del país, a la reflexió i la recerca. La publicació ha estat dirigida per Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Armand Obiols, Max Cahner, Albert Manent, Roig Rosich i ara Torra.
El nou director considera que la revista ha de continuar "trobant el seu espai" en l'humanisme, l'assaig i la contemporaneïtat i ha de ser capaç de "reflectir les palpitacions" dels temps presents i del moment de cruïlla -polític, cultural, social, econòmic- per a Catalunya. En l'actualitat, 'Revista de Catalunya' compta amb gairebé mig miler de subscriptors. En els propers mesos, es faran trobades arreu del país per presentar el nou equip i rellançar-la.
L'editor agafa el relleu a Josep Maria Roig i Rosich, que ha dirigit la publicació durant tres anys i mig
ACN Barcelona |
L'editor, escriptor i actual director d'El Born Centre Cultural, Quim Torra, és el nou director de la 'Revista de Catalunya'. Torra pren el relleu del professor Josep Maria Roig i Rosich, que deixa el càrrec a petició pròpia i que "ha consolidat la revista en uns moments de dificultats", segons els seus responsables. 'Revista de Catalunya' té 90 anys d'història, durant els quals ha contribuït al debat intel·lectual del país, a la reflexió i la recerca. La publicació ha estat dirigida per Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Armand Obiols, Max Cahner, Albert Manent, Roig Rosich i ara Torra.
El nou director considera que la revista ha de continuar "trobant el seu espai" en l'humanisme, l'assaig i la contemporaneïtat i ha de ser capaç de "reflectir les palpitacions" dels temps presents i del moment de cruïlla -polític, cultural, social, econòmic- per a Catalunya. En l'actualitat, 'Revista de Catalunya' compta amb gairebé mig miler de subscriptors. En els propers mesos, es faran trobades arreu del país per presentar el nou equip i rellançar-la.
Wert lamenta no haver aconseguit que la Generalitat compleixi les sentències sobre el castellà
El ministre recorda les iniciatives normatives que ha engegat el seu executiu
ACN Brussel·les |
El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, ha fet balanç aquest dilluns sobre les iniciatives que ha impulsat al llarg de la legislatura per fer del castellà una llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya. Wert ha recordat que el ministeri ha introduït la qüestió a la llei orgànica de millora de la qualitat de l'educació (Lomce), però ha lamentat que el seu executiu no hagi estat capaç en aquests tres anys i mig de legislatura de fer que la Generalitat compleixi les sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en aquesta matèria.
Wert ha recordat que l'executiu espanyol fins i tot ha establert via decret que la Generalitat ha de pagar l'escolarització privada dels nens que no trobin oferta pública en castellà. Amb tot, ha admès que "s'ha avançat menys" en el compliment de les sentències.
"Crec que s'ha avançat normativament perquè la disposició addicional 38 de la Lomce estableix clarament el repertori de mesures per garantir que el castellà sigui també utilitzat en proporció raonable com a llengua vehicular al sistema educatiu", ha dit, però "s'ha avançat menys, ho dic amb tota honestedat, a l'hora d'aconseguir que les resolucions judicials es compleixin".
El ministre ha fet aquestes manifestacions des de Brussel·les, on ha assistit al Consell d'Educació i Cultura de la Unió Europea juntament amb altres ministres d'Educació europeus.
El ministre recorda les iniciatives normatives que ha engegat el seu executiu
ACN Brussel·les |
El ministre d'Educació, José Ignacio Wert, ha fet balanç aquest dilluns sobre les iniciatives que ha impulsat al llarg de la legislatura per fer del castellà una llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya. Wert ha recordat que el ministeri ha introduït la qüestió a la llei orgànica de millora de la qualitat de l'educació (Lomce), però ha lamentat que el seu executiu no hagi estat capaç en aquests tres anys i mig de legislatura de fer que la Generalitat compleixi les sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en aquesta matèria.
Wert ha recordat que l'executiu espanyol fins i tot ha establert via decret que la Generalitat ha de pagar l'escolarització privada dels nens que no trobin oferta pública en castellà. Amb tot, ha admès que "s'ha avançat menys" en el compliment de les sentències.
"Crec que s'ha avançat normativament perquè la disposició addicional 38 de la Lomce estableix clarament el repertori de mesures per garantir que el castellà sigui també utilitzat en proporció raonable com a llengua vehicular al sistema educatiu", ha dit, però "s'ha avançat menys, ho dic amb tota honestedat, a l'hora d'aconseguir que les resolucions judicials es compleixin".
El ministre ha fet aquestes manifestacions des de Brussel·les, on ha assistit al Consell d'Educació i Cultura de la Unió Europea juntament amb altres ministres d'Educació europeus.
Un estudi evidencia que la prohibició dels mòbils millora els resultats educatius
Concretament, els resultats són un 2% superiors en el cas de les escoles que prohibeixen l'ús de mòbils. Però la diferència augmenta el doble, segons puntualitzen, en el cas d'alumnes d'entorns socioeconòmics empobrits.
Foto: Tom Woodward
Les escoles que prohibeixen l’ús dels mòbils obtenen millors resultats educatius. Aquesta és la principal conclusió de l’estudi III Communication: Technology, Distraction and Student Performance, de la London School of Economics, que des del 2001 ha analitzat els resultats de 130.000 alumnes -de 91 centres de Secundària- en els exàmens GSCE, unes proves que els estudiants realitzen al Regne Unit als 16 anys, en finalitzar l’escolarització obligatòria.
L’informe, recollit en un reportatge del diari Guardian, arriba a calcular que els alumnes escolaritzats en centres educatius lliures de mòbils reben l’equivalent a una hora més de classe a la setmana que els que van a instituts on sí que està permès portar aquests dispositius, encara que sigui amb la condició de tenir-los sempre apagats.
“Si les escoles estan preocupades per si els alumnes es distreuen amb el mòbil, sembla ser que la prohibició estricta dels dispositius és efectiva a l’hora de millorar els resultats en els exàmens”, explica al Guardian l’autor de l’estudi, Richard Murphy.
Concretament, els resultats són un 2% superiors en el cas de les escoles que prohibeixen l’ús de mòbils. Però la diferència augmenta el doble, segons puntualitzen, en el cas d’alumnes d’entorns socioeconòmics empobrits.
En un ambient de debat sobre l’ús dels mòbils a les aules, aquest estudi esdevé un element més. Arreu del món els educadors s’estan plantejant el paper dels mòbils en l’educació, des de Nova York, que en va retirar la prohibició, fins a Catalunya, on el Consell Escolar va publicar un document amb orientacions per a utilitzar-los a classe -cosa que ja fan uns quants centres-. A El Diari de l’Educació hem abordat el debat amb articles com Si us plau, encén el mòbil quan entris a classe, d’Evaristo González, o Prohibir els mòbils als instituts? Algú té una idea millor? de Francina Martí
No hay comentarios:
Publicar un comentario